El Jordi pretén segellar l’amor de la seva estimada amb un casament. Però ella no busca la mateixa cadena de presoner. Aquest conflicte esquitxa als amors líquids i poc estables de les parelles amigues. Per sort prenen un vermut, cosa que sempre anima l’ànima.
Els complexos del Deivid afloren quan reconeix que no té carnet de conduir. Ha deixat pendent a la vida tantes coses. Alguna erecció mal dirigida també forma part de la llista de deutes que intentarà adreçar.
El Robert busca ser algú amb reconeixement social, una entitat admirable, però haurà de limitar-se a acceptar que és un més dins de la grisos d’homínids que habiten Barcelona. El mecànic és potser el profeta més lúcid que el pot guiar en aquesta descoberta d’un mateix.
Quan deixem algun mal físic sense resoldre, a l'esfínter anal, per exemple, pot portar problemes seriosos. Però encara pot ser més seriós compartir-ho amb els amics i intentar entre tots trobar la solució del mal del cul. Tothom és metge mentre no es demostri el contrari.
Intentar comprar la parella amb regals és una pràctica ancestral. Regalem per ser mereixedors d’amor, no per fer feliç a l’altre sinó per fer-nos feliços nosaltres mateixos. I el petit protocol del regal pot ser tràgic si no tenim les idees clares. Res paralitza tant l’humà com l’excés de possibilitats. Riem, abracem-nos, morim plegats.
“Troba’m una idea brillant immediatament”. Des d’aquesta pressió contemporània de resultats estratosfèrics al preu de perdre la salut mental ara i aquí, en Robert no es veurà capaç de rebre els amics per fer el vermut de sempre. Però per davant de la feina hi ha la vida i per davant de la vida les necessitats, com arreglar el vàter. Primer la caca, després la feina.
Si saps el teu objectiu, saps on vas. Aquesta premissa, en lloc de fer lleugers i tendres els personatges, els fa acomplexats i plens de por. Hauria de voler alguna cosa èpica, transformar-me en algun general antic? Explicar bé un conte pot ser un objectiu honest, o tenir seguidors o no sentir roncar la dona. Són objectius lícits?
En una ciutat plena d’agressivitat i duresa, la Margui i en Robert es plantegen una vida natural com a sortida. Els que no formen part del pla s’ofenen, se senten abandonats. Però l’amistat, no ha d’anar per davant dels objectius personals? I és realment duresa i agressivitat el que la ciutat ens ofereix o és una xarxa com a un coixí de mare?
L’afecte entre un pare i un fill sovint és només verbal, mancat de l’abraçada primigènia que va fer que els homes i dones fossin humanitat i no només individus. El Deivid es planteja com encarar una nova aproximació afectuosa cap al seu pare. Però, cal? En la catalana terra és fàcil que pare i fill expressin l’amor com en un balneari de la sinceritat?
La Mimi busca veritats i s’aferra a frases d’un grup de creixement personal. Els altres hi veuen una fugida a la crisi de parella habitual que tota bona parella mereix pel simple fet d’estar junts. Mereix una vida de fe? Ens fa por la paraula fe? Quant podríem pagar per una mica de fe? 30 €?