És el relat de les últimes hores de Salvador Puig Antich i de l'home conegut com a Heinz Chez, narrat per les persones que els van acompanyar fins al final: les seves germanes, els advocats i companys de lluita, la seva promesa, els funcionaris de presons que van presenciar l'execució...
El 28 d'octubre del 73 va canviar la història de l'Assemblea. La policia no va calcular les conseqüències d'aquesta detenció massiva. De seguida hi va haver una gran mobilització ciutadana de suport als detinguts, i es va engegar una campanya de solidaritat que va tenir ressò internacional.
Els organitzadors que es van arriscar, els artistes que hi van actuar i moltes persones del públic, l'autèntic protagonista del festival. I, amb ells, un dels guàrdies civils que vigilaven; els cineastes que van filmar tota la nit; la gent del poble que observava, entre esverada i encuriosida, la gentada que els havia envaït el poble.
Després de 39 anys de dictadura, la llarga agonia del "Caudillo" va tenir en suspens tot el país. L'oposició, amagada o a l'exili, veia el seu somni a punt de complir, però amb la frustració de no haver estat capaç d'enderrocar el dictador. La generació que havia viscut la guerra civil temia que es pogués reproduir l'enfrontament.
Es reviuen els intensos quatre dies que van de la mort a l'enterrament de Franco al Valle de los Caídos. S'han aconseguit força testimonis i documents inèdits. Com ara el relat del periodista Josep M. Ureta, que va ser protagonista des de la Diputació de Barcelona de l'"operació d'impacte" que va preparar Joan Antoni Samaranch.
El 22 de febrer de 1976 va acabar la que havia estat la vaga més llarga de Catalunya des de la guerra civil. Tres mesos i mig abans, els 157 obrers de l'empresa LAFORSA, una siderúrgica de Cornellà de Llobregat -el denominat "cinturón rojo" de Barcelona- van anar a la vaga en solidaritat amb un treballador acomiadat.
Aquest capítol recull el testimoni de nombrosos manifestants, llavors nois i noies que s'"estrenaven" en la protesta de carrer i que van rebre, aquell dia, els seus primers cops de porra. Recull també el testimoni dels dos únics detinguts, posteriorment torturats i empresonats.
5 d'abril del 1976, Segòvia. Vint-i-nou presos polítics, la majoria etarres, s'escapen del penal de la ciutat per un túnel excavat des dels lavabos. És la fuga més massiva que es recorda a l'estat espanyol: "La grande evasión", la va titular "Le Monde" en primera pàgina. Entre els fugitius hi havia cinc catalans.
El maig del 76, arran d'una trobada massiva de dones al paranimf de la Universitat de Barcelona, hi va haver una presa de consciència col·lectiva que va suposar l'arrencada de la lluita a favor dels drets de la dona.
El periodista Josep M. Huertas publica un article al diari "TeleXprés" sense saber que li havia de canviar la vida. El reportatge feia un repàs de la vida sexual dels barcelonins, des dels anys 20 fins als 70. Sense cap pretensió d'escandalitzar. Però Huertas va escriure que alguns "meublés" els regentaven viudes de militars i això va provocar un terratrèmol dins la institució armada.
El 2 de setembre de 1976, la revista "Interviu" desafia la censura i s'atreveix a treure, per primer cop en portada, una dona completament despullada. L'atreviment és doble, perquè aquesta dona és Marisol, que havia estat la nena mimada del règim i la nòvia de tota una generació.
El 15 de juny de 1977 va ser la data triada per celebrar les primeres eleccions democràtiques i per posar fi al règim franquista. Però aquestes eleccions es van celebrar en un context no democràtic, encara. Els "grisos" encara eren "grisos", el govern -hereu del franquisme- rebia les pressions del sector més dur de l'antic règim, i el "soroll de sabres" condicionava moltes decisions.
Tarradellas no és l'únic ni l'últim exiliat republicà que torna a Catalunya després de la mort de Franco. Es calcula que 500.000 persones, catalans i espanyols, van travessar la frontera els últims dies de la Guerra Civil. La majoria no han tornat: van viure la Segona Guerra Mundial a l'exili, i hi van construir una nova vida que no és tan fàcil abandonar.
El 23 d'abril del 1976 va ser el primer Sant Jordi sense Franco i Catalunya ho va celebrar amb l'aparició de l'"Avui". Era el primer diari en català després de la guerra civil, però va simbolitzar també una de les primeres conquestes de la transició.
23 de febrer de 1981. Aquella tarda, al Congrés dels Diputats, es votava la investidura de Calvo Sotelo com a nou president del govern espanyol. De sobte, a les 6 i 23 minuts de la tarda, 200 guàrdies civils -a les ordres del tinent coronel Tejero- van interrompre violentament la sessió parlamentària.
En el seu últim capítol, "Dies de transició" es pregunta què feia la gent durant tots aquells anys. Què fèiem, com eren les nostres cases i les nostres vides; com ens vestíem, com ens divertíem, com estudiàvem i com treballàvem...